Esborrarem les ombres del camí
I també les punxes de les atzavares.
Però no fugirem pas de la pluja
ni ens voldrem estalviar el fang.
Per arrelar-nos amb més força.
Però no fugirem pas de la pluja
ni ens voldrem estalviar el fang.
Per arrelar-nos amb més força.
Molt bonica la paraula atzavara, no la coneixia.
ResponEliminaBon dia, Carme!
Bon dia Carme, fa mooolts anys vaig plantar al meu jardi. Una atzavara. Era petita i em cavía a la mà. Van dir-me que la tija central - la seva flor - tardaria molts ans a sortir. Han passat més de trenta anys i està immensa, preciosa. No dessitjo la seva floració, despres moren.
ResponEliminaPreciós, Carme!...i, sí, sí, arrelem-nos, amb fang o sense!...un petonàs!
ResponEliminaaixí sia, doncs...
ResponEliminai que no ens falti fang per embrutar-nos i saber-nos vius...
preciós, Carme...
una declaració de principis, poderosa...
i l'aquarel·la, genial!
petonet dolç, nina estimada...
:¬)*
T'he dit algun cop que m'agraden molt les imatges que ens fas evocar? Ho aconsegueixes molt bé, unint pintures i versos... Gràcies!
ResponEliminaJo he anat eliminant yuques i atzavares de casa (n'hi havíen un munt) i sempre acabava per punxar-me.
ResponEliminaLa punxada de l'atzavara és molt molt dolorosa i cal provar d'evitar-la.
La pluja i el fang són sempre nodridors de la pell: la netegen i la suavitzen.
Així que...estic d'acord amb tu. Està bé esborrar les ombres del camí i no fugir!
Un petó, Carme!
Fugir mai, ens ho agafarem tal com vingui. Amagar-se no serveix de res.
ResponEliminaM'han agradat molt aquestes paraules! Moltíssim.
ResponEliminaNo ens estalviarem el fang... i tant que no, però ja netejarem la roba quan convingui!
Lances que la natura
ResponEliminaper ensenyar son poder
fa brotar en costers
i margenades protegint-les
com merlets del castell.
........... Anton
la punxa es feia servir per treure la carn del caragol. Cuita, que si en senyala...
Entre la grip meva i la del ordinador no se quin dia soc. ja ens posarem bons
jo tampoc vull estarlviar-me el fang. A vegades pot resultar ser ben divertit! M'han agradat molt les teves paraules Carme... molt!
ResponEliminales arrels sempre serà el més important i del que hem de tenir més cura, si ens falla això, no som ningú
ResponEliminaBona reflexió poetitzada.
ResponEliminaAtzavara és una paraula que m'agrada molt, em sembla bonica per ella mateixa, i la planta, (vegetació mediterrània) amb aquella vara altíssima i elegant... (mai no m'he punxat, segurament perquè no m'hi he aproximat suficientment).
Un altre d'aquells dibuixos-pintura teus que m'estaria moooolta estona mirant. M'agrada molt com barreges els colors, les tonalitats que tries per cada cosa :-))
ResponEliminaSegueixo aquí... hehe... M'agraden els diferents verds... els dels arbres i els de l'herba... les fulles...
ResponEliminaPrecioses les paraules, i la imatge, com sempre :)
ResponEliminaSempre m'ha resultat curiós que un nom àrab com "atzavara" (que al sud valencià conviu amb "pitera" i que també a mi em sembla preciós) servira per designar una planta americana i, per tant, desconeguda a les nostres terres fins al segle XVI... Sembla que originàriament s'aplicaria als aloes africans, que tenen un aspecte similar.
Sentir-nos vius, mullats, enfangats, però sempre ben arrelats a la terra que estimem.
ResponEliminaM'agrada l'escrit i el dibuix. Cada vegada millor. Com tinc feina, no he pogut entrar abans a veure't.
ResponEliminaFrases sempre encertades, les arrels són primordials. I tant!
ResponEliminaAh, el dibuix molt bonic.
Oi que sí, Jp? A mi també m'agrada molt.
ResponEliminaCarles, es fan tan grosses que a vegades fan por i tot i sí que és cert, quan floreixen ja és el seu final... quina llàstima!
Arrelem-nos, Núria!
Poeta, no m'agrada estalviar-me el fang, sóc una dona de terra... molts gràcies, barbo! Un petó.
Moltes gràcies a tu Yáiza!
FANALET, gràcies maca... estalviar punxes em sembla molt comprensible. Jo també me les estalvio sempre que puc. Un petó, bonica!
XeXu, sí senyor tal com vingui... si plou ens mullarem! :)
porquet, com a bon porquet veig que t'agrada el fang... :) Ja ens rentarem la cara després...
Millora't Anton! Cuida't molt!
Gràcies pels teus versos!
Gràcies, Alba, un petó bonica!
Garbí, ben arrelats a la terra!
Noves flors, a mi m'agrada més la paraula que la planta. Bé, de lluny i/o dibuixada és maca, però té massa punxes pel meu gust... una abraçada...
Moltes gràcies, Assumpta!
Alfred, molt curiosa i interessant la teva observació. Gràcies per dur-la fins aquí.
Dafne, vius sobretot... ni que sigui sota la pluja.
Gràcies M Antònia.
Una abraçada, Glòria, gràcies, guapa!
doncs jo... (que sóc dona d'aigua...) prefereixo xopar-me sota la pluja, resseguir les ombres del camí i escolar-me per esquerdes i viaranys, recórrer interiors, ser xuclada per les arrels, evaporar-me amb els raigs de sol intensos, precipitar-me al buit en petites gotetes per esdevenir fang amb altres i, així, seguir fluint pel cicle de la vida... en constant moviment... descobrint en cada espai parts de mi que desconeixia... de vegades, em fa una mica de por arrelar-me massa...
ResponEliminaun petó ben dolç bonica!
;)
paraula de pas: multes
potser sí que aviat em faran pagar penyora per prendre dreceres que surten del que està indicat i previst...
Si ens volem arrelar amb força, no podem fugir de la pluja que ens farà créixer...però hem d'esborrar les ombres, perquè ens toqui el sol i ens doni vida...
ResponEliminaJo no tinc atzavares, però tinc l'àloe que m'ha envaït la terrassa i també punxa, però va d'allò més bé per les petites cremades...
Petons,
M. Roser
mar, dona d'aigua...no serà pas aquí que et posaran cap multa! :)
ResponEliminaSer aigua té avantatges et transformes més fàcilment que la terra. Una abraçada.
M Roser... entomarem la pluja... que ens faci créixer!