D'un post i una foto del Pere. Jardí de can Santamaria de Raset
Casualment, vaig trobar un museu
A Raset. Un rètol des de la carretera.
No el coneixíem i ens va encuriosir.
Segur que vaig llegir el rètol de l'entrada. Sempre els llegeixo:
Antonio Machado va estar-s'hi, fugint cap a l'exili.
No ho recordava, fins que en Pere, aleshores desconegut i ara amic, m'ho va dir.
Tres plàtans i una taula de pedra al mig, em van enamorar.
Als bancs de pedra, m'hauria quedat a llegir o a escriure, tota la tarda.
Machado no devia tenir temps i devia fer fred, quan ell hi era.
A l'exposició vaig descobrir un pintor que també és blocaire.
Recordo aquell dia i aquell post com a generadors de màgies a la xarxa.
I li devia un dibuix, un que encara no és ben bé aquest, la taula gairebé no surt.
Ara està molt canviat tot, a cada bugada es perd un llençol, a cada canvi es perd una estança.
Tant per descobrir encara del nostre país! El teu blog em porta, sovint, a paratges que no he conegut mai. Gràcies per això, Carme :)
ResponEliminaDetalls petits , com els de la taula amb els plàtans, et fan tan entranyable!!
ResponEliminaUn dibuix i un text preciosos.
Una abraçada
hi han recons que ens donen allò que necessitem per inspirar-nos. Cal ser curosos i cercar-los bé, petits tresors
ResponEliminaLes descobertes són com una alenada d'aire fresc dins la tebiesa rutinària dels dies.
ResponEliminaSempre agrada trobar llocs i gent agradable.
ResponEliminaHo trobo quan obro el teu blog,sempre. Encara que com ho espero, ja no em sorpren . Una abraçada, m'agraden els teus dibuixos .
M'has tocat el cor, en Machado és el meu poeta preferit.
ResponEliminaFantàstic dibuix! El racó d'un jardí acollidor que ha vist passar moltes persones, totes amb les seves històries.
ResponEliminaSi els tres plàtans poguessin parlar ...
Ja saps que per mi és un lloc molt entranyable i familiar; dius: "Ara està molt canviat tot, a cada bugada es perd un llençol", i és veritat però els records i la il · lusió de la infància no es perden mai.
Gràcies i bona nit Carme.
He buscat on era aquest poble perquè no el coneixia...
ResponEliminaCarme, aquest raconet que ens descrius devia ser especialment bonic si en Machado va fer-hi estada, doncs havia de fer joc amb la seva ànima sensible...
M'ha agradat molt la dita que poses al final, és ben certa! i l'aquarel.la també i pels que no hi hem estat és un regal.
Petons,
M. Roser
Vivim en un país petit però no acaba de sorprendre'ns i de la teva mà anem passejant.
ResponEliminaGràcies wapa!!!
Ferran, doncs me n'alegro, m'agrada descobrir lloc nous i no s'acaben mai... per sort.
ResponEliminaGràcies, Albanta!
garbí, a vegades em sembla que mereixerien una millor inspiració que la meva.
Noves Flors, és així, un canvi agradable dins la rutina.
M Antònia, gràcies per venir! A mi m'agraden les teves pintures i em fa il·lusió que a tu t'agradin els dibuixos.
Carles, doncs pots anar a fer un pelegrinatge... fins a un dels llocs tocats per Machado. :)
Em va saber greu, Pere, que hi tornessis per culpa meva i que això fos una mica decebedor, però ara m'agrada que m'ho diguis així... els records de la infància no es perden mai ni la il·lusió tampoc. Gràcies! Vaig intentar l'altra foto, la que sorties tu rinxolat i menut... però no me'n vaig sortir...
M Roser, gràcies maca... és un poblet molt i molt petit...
Joana, doncs passegem... que és ben agradable. gràcies a tu, guapa!
No coneixia ni el poble ni el museu. Machado segurament va tenir fred, jo també n'he tingut malgrat el caliu de la llar.
ResponEliminaQuina entrada més maca! He anat seguint els enllaços que has posat, he pogut llegir el que vas escriure anys enrere, mirar les fotos, les imatges de l'exposició... T'hi has fixat?, de vegades és com si avancéssim per uns camins amb ondulacions, revolts, que van i se'n tornen, i en el moment menys pensat estem a tocar d'un lloc on ja havíem passat abans, i un seguit de coincidències cobren sentit i construeixen històries noves, o en complementen de velles... Avançar, viure: una aventura apassionant.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Una imatge que evoca un jardí encantador!
ResponEliminaPer cert el dia 22 farà 73 anys que Antonio Machado va morir a Colliure.
Quin gran poeta!
rafel... és que en fa de fred!
ResponEliminaGalionar, avançar i viure, això és molt important, les dues coses!
Gràcies, Glòria! És un jardí encantador, sense cap dubte.
Sembla un lloc que ve de gust visitar.
ResponEliminaMagic si , fa calentor al cor , es suau i profund 'i m'invoca joglaria , la rel més fonda de l'Olivera...
ResponEliminaEstic fatal, havia llegit "rEset". Potser sí que resulta un lloc ideal per fer-ne un de reset. "Un reset a Raset" :)
ResponEliminaA cada pas, s'obre un nou camí. M'ha encantat mirar enrere i veure els passos que t'han dut fins aquí.
ResponEliminaSí, kweilan, ve de gust visitar, em va agradar.
ResponEliminaMiquel Àngel, l'arrel més fonda de l'olivera... m'ha agradat!
Clídice, deu ser que el necessites, aquest reset, segur! :) m'has fet riure, guapa!
Gràcies, Pilar, va ser una de les grans màgies de la xarxa... aquesta.
Ja m'has tornat a provocar un neguit insuportable... i és que, de cop i volta, quan algú em parla d'un lloc que no conec, és més, que ni n'he sentit a parlar, ja em venen unes ganes irrefrenables d'anar-hi. No suporto no conèixer els llocs que la gent m'esmenta!!! És greu doctora? ;p
ResponEliminaNo saps pas com t'entenc... porquet, si és greu, morirem del mateix mal! :)
ResponEliminaCrec que és municipi de Cervià de Ter, que està a la carretera que va de la N II a Verges i L'Estartit. :)