Chop Suey, Edward Hopper, 1929.
Per a la 50a proposta de Relats conjunts
Post dedicat al Carles i a la Lola... una picada d'ullet i un somriure. Com que no sou blocaires i encara que no sé si ho llegireu, voldria dir-vos que, en aquest cas, es tracta de fer un relat sobre el quadre de Hopper. Només representa el desig que no s'acabin mai les ganes d'anar a fer un mos o un cafè amb els amics, per més enganxats que estiguem a les màquines.
Per a Allie
Hola Kim! Com estàs?
He vist aquest quadre que t'envio en arxiu adjuntat i he pensat en tu.
Te'n recordes de quan anàvem a fer un te o un cafè, i xerràvem pels descosits?
Per a Kim
Hola Allie! Jo molt bé i tu!
Sí que me'n recordo! I tant que sí!
Anàvem amunt i avall per trobar-nos... ara ens trobem cada dia aquí...
Per a Allie
Però era xulo, eh? Què coi fem sempre tancades a casa davant la maquinota?
Escolta tu saps si encara hi ha cafès?
Per a Kim
Ostres, nena, clar que hi ha cafès! Crec que encara en queden ben bé una dotzena pel centre de Barcelona
Per a Allie
I tu t'atreviries a tornar-hi anar? Hi deu anar algú?
Per a Kim
Sí, dona, clar que sí! Si no, no existirien.
Li podríem dir al Max si vol venir.
Per a Allie
Genial!
Ens trobem, demà a les set de la tarda a Rambla Catalunya/ Mallorca
Per allà segur que n'hi deu haver algun.
Que divertit! Quina aventura!
Per a MAX
Max, et reenvio els mails que ens hem creuat...
Vols venir demà a les 7 a fer un cafè, amb l'Allie i amb mi? Saps algun lloc?
Per a Allie
Per a Kim
Nenes, estimades, teniu unes idees, estranyes, però molt divertides!
Sí en sé un del qual parlen alguns blocaires penedits:
"El cafè dels blocaires anònims" molt a prop d'on dieu,
Som-hi! Fins demà!
Els hi fas un truc Carme, val la pena que ho llegeixin...Jo t'admiro perquè
ResponEliminat'apuntes a un "bombardeig", mare meva si en fas de coses i que duri...
Petons de bona nit,
M. Roser
Que bé que t'ho has fet anar! espero que et llegeixin i s'enredin en aquest encreuament de fils de paraules! molt bo!
ResponEliminaEm fas pensar, com sempre...Hi ha coses que no haurien de desaparèixer mai...Com l'aventura de les trobades entre els amics.
ResponEliminaM'ha encantat!
El contacte virtual està molt bé. Tant pels que no ens coneixem en persona, com per qui sí que es coneix. Peròooo.. anar a fer un cafè en directe és MOLT SA! Sort que les teves protagonistes tenen bones idees!
ResponEliminaM Roser m'has fet gràcia, perquè dius que m'apunto a tot i en canvi, veus? a fer una trucada d'aquest tipus, sempre em fa mandra... (o potser és vergonya) i penso si vénen, molt bé! i si no... mala sort.
ResponEliminaElfree és que és un tema que hem parlat... el d'enganxar-se a les màquines...
Pilar, és que a mi no em queda cap dubte que no desapareixeran mai i per més que m'agradi ser per aquí mai no deixaran d'agradar-me les altres coses que hem fer sempre.
Yáiza, sembla que les tenien una mica oblidades, aquestes bones idees... :)
M'agradaria poder dir que és una idea descabellada i molt exagerada, però vist com està el pati, em sembla que es donen moltes situacions així, potser massa. Tendim a la comunicació virtual fins i tot amb aquells que coneixem, però no anem bé si oblidem que fora hi ha tot un món, ja no per descobrir, sinó per viure'l! Tot i que és un escrit simpàtic, una mica inquietant, oi? Això sí, amb final feliç, hehehe.
ResponEliminaParaula de verificació: consol
Doncs serà això, és un consol que al final quedin per fer un cafè!
Ens agrada la comunicació virtual però no deixarem que ens faci oblidar que encara existeixen els cafès, i tant que no. :-)
ResponEliminaBon diumenge, Carme!
M'agrada aquesta retrobada atrevida, espontània sense planificar.
ResponEliminauna de les vegades en que el futurisme no ens bé de gust que es compleixi....de totes maneres tant de bo ho llegeixin, els hi agradarà
ResponEliminaOstres, llegia el post i tenia un somriure. Amb els comentaris me n'adono de l'inquietant. Ja ni me n'havia adonat, xq entre setmana ja faig això mateix amb els amics. A base de correus, estem al dia.
ResponEliminaPerò malgrat tot, res com prendre un café junts.
... I com que cap de les dues no va tenir temps d'anar a la perruqueria perquè ja no els calia sortir de casa per a res, i fins i tot l'amor el feien amb una persona virtual a través de la màquina, no van tenir més remei de posar-se un casquet al cap per amagar les grenyes que hi postaven...
ResponEliminaMolt bo, Carme; la teva imaginació no coneix límits. Una forta abraçada!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHa, ha, ha, Quina eixida la de Galionar!
ResponEliminaA mi, la comunicació virtual m'agrada molt perquè així puc relacionar-me amb persones (tots vosaltres, per exemple) que viuen lluny, però quan vius a la mateixa ciutat, fer un café en companyia, de tant en tant, completa el cercle.
XeXu, el final feliç, per descomptat...
ResponEliminaMentre n'existeixin, Mc! :)
Som-hi, sense pensar-ho gaire, Montse!
Garbí, hi ha persones que tot ho veuen molt negatiu, això d'internet. Jo no li veig tant!
rits, que no faltin les trobades cara a cara...
Galionar, doncs mira que la teva... un barret per tapar les grenyes... potser que me'l comenci a comprar...
Noves Flors, doncs és així mateix. Jo mai havia tingut tants amics que estan lluny, però crec que val molt la pena tenir-vos. Gràcies per ser-hi, bonica!
Cada dia trobo històries sorprenents arran del mateix quadre. La teva, Carme, molt al nostre ritme; però sobretot no oblidem el contacte real, el so de les paraules, l'aroma, i la forca d'una abraçada o d'un petó.
ResponEliminaTant de bo no l'oblidem mai, Dafne, el necessitem!
ResponEliminaBona història!
ResponEliminarealment, quan t'acostumes a "no sortir d'aquí" i un dia ho fas, sorprèn trobar tanta vida a fora, veure que "encara hi ha bars" i que tanta gent s'hi troba.
ResponEliminatal com ho has explicat, sembla una exageració, però sí que passa.
una abraçada, carme.
De veritat que hi ha vida a fora?
ResponElimina