Potser haurem d'enviar cartes i postals per correu convencional per preservar la privacitat i la intimitat, ja que sembla que a la xarxa això no existeix.
Jo encara envio coses, potser no escrits (o també) però postals a la meva manera, dibuixets, aquí i allà.
Però he buscat una postal autèntica. Una postal que em va enviar el meu "nòvio", l'any 67. Ell tenia 20 anys, jo 15. Era l'època pop, hippie, digueu-li com vulgueu. Es nota, oi? Em va enviar 5 postals dins d'un sobre. Totes escrites atapeïdes...
Eren uns 20 anys esbojarrats, imagineu com eren els 15, doncs.
Ha estat una iniciativa d'en Garbí 24
Té força anys la postal! Em sembla que això era exactament el que volia en Garbí. Però a les postals també s'ha de posar informació personal, no sé si ens en sortirem de conservar la nostra privacitat!
ResponEliminaDoncs sí té gairebé 45 anys.
ResponEliminaI menys privacitat tindrem, si les pengem a la xarxa... :) he, he, he...
Uaaaau, Carme! Que xula, la postal! I el sobre, quina passada! Ai, ai... com deuria ser, aquella Carme de 15 anys? Ens la presentaràs algun dia? =P
ResponEliminaJo envio postals de Nadal escrites a mà, per correu postal! ;-))
ResponEliminaHehehe m'ha fet moltíssima gràcia aquest sobre!! Jo una vegada en vaig enviar un encara més decorat, fins i tot amb missatges pel carter!! :-DDDD
El sobre era ple de dibuixets per tot arreu i li demanava al carter que no s'enfadés i deixés la carta igualment al seu destinatari!!
Visca les cartes fetes a mà!! Visca el correu postal tradicional!!
La meva amiga Cristina i jo durant molt de temps ens vàrem escriure a mà... ara ens hem passat als mails, però no és el mateix!! A les cartes a mà posàvem de tot... per exemple, si jo em feia un jersei, doncs li posava trossets de la lana perquè veiés els colors... i coses així...
M'has fet venir ganes de tornar-ho a fer!! :-))
Per cert... donat que l'has posat, he pensat que es podia llegir... i m'ha fet moltíssima gràcia el text de la postal, és boníssima!!
ResponEliminaJo crec que tots podríem prendre dues copetes de vi de missa, aprendre a tocar la flauta i arreglar el món!! :-DDD
Caram com us curraveu aquestes cartes i postals! Jo recordo d'enviar-me'n moltes, moltíssimes (més cartes que postals) amb les "novietes" del moment! Aixxxx, quins temps!
ResponEliminaVeus com sempre va bé guardar les coses....I sense voler dir res dels anys....això quasi és un incunable.
ResponEliminaGràcies per ser-hi....
Doncs és una molt bona iniciativa, Carme. Més que per la possible pèrdua de privacitat a través de la xarxa, per la màgia incomparable que té escriure i rebre una carta manuscrita. Jo encara ho practico, de vegades: amb algunes persones amigues, de tant en tant combinem els correus electrònics amb cartes convencionals de paper, i ho recomano vivament.
ResponEliminaLa teva postal és molt maca! Ai, quins temps aquells...! Només per recuperar un bri d'aquella il·lusió ja valdria la pena reviure-ho un moment.
Una forta abraçada!
M'agrada el teu post, aquesta postal desperta simpatia.
ResponEliminaDe tant en tant rebo alguna postal amiga, enmig de la paperassa dels bancs, i m'alegra el dia.
Jo ja fa temps que no envie ni rep cartes ni postals. Bé, enguany n'he rebut una molt bonica per Nadal...
ResponEliminaUf! ...quant de temps fa que no rebo una carta per escrit!!!!....Bona iniciativa, Garbi i bona posada en escena, Carme!
ResponEliminaEm sembla una idea fantàstica , jo sempre he defensat que una carta o una postal, era molt mes agradable de rebre i d'enviar...el que passa que si els altres no ho fan et quedes sol com un mussol...de vegades en guardava , però com que cada vegada que faig dissabte desapareixen coses, no sé si en trobaré cap.
ResponEliminaBona nit,
M. Roser
jo en tinc de cartes rebudes...
ResponEliminade fet, ja fa temps en vaig fer un post al lloc...
i d'enviades...bé crec que algú encara les conserva...
és com la meva memòria històrica...
i això de no signar-les...
jo ho feia amb les felicitacions de Nadal, perquè ningú es trobés amb l'obligació de escriure'm una per obligació, per compromís...
tornar a escriure cartes...
tot aquell temps d'espera...
mirar la bustia..
i, de vegades, arribaven sobres atapeïts...
era genial...
genial...
i la lletra...
no com ara que tots fem la mateixa..
un post genial,nina estimada...
un petó dolcíssim
:¬)****
Hehehehe és veritat el que diu en BARBOLLAIRE!! Ara tots tenim la mateixa lletra!! :-DDD
ResponEliminaQuan rebem una postal d'algú que estimem, és com rebre un regal. El fet d'anar-la a comprar,escollir la més adient, pensar què hi vols posar, comprar el segell, i enviar-la. Tot un procés que actualment s'està perdent. Sempre que viatjo, procuro enviar-ne, almenys als meus fills si és que ells no vénen amb mi/nosaltres.
ResponEliminaSeria bonic, rebre una postal de tots els blogaires, i així descobrir el traç que ens personalitza.
Volia posar la meva adreça personal, però no m'he atrevit, perquè semblaria forçar a fer-ho; però qui vulgui una postal de Valls, només cal que m'ho digui i li enviaré!!!!
Carme, en vols una, com que tenim els nostres correus electrònics serà fàcil contactar!!!
oooh!! quina cucada! un tresor compartit! moltes gràcies!!
ResponEliminaCom diu Rits és un tresor!
ResponEliminaGracies per compartir-lo amb nosaltres.
Jo també en guardo un munt de postals antigues- em dol tant llençar-les- i de cartes del "novio" en tinc una capsa plena. Quins temps!
Yáiza, que no saps que a mi no se'm poden dir aquestes coses? Que ja estic pensant un post dedicat a la Yáiza amb els meus 15 anys a dins? :)
ResponEliminaAssumpta, mare meva si n'havia escrit jo de cartes! Moltes i moltes. I gruixudes! :) M'encantava!
I et vaig a confessar una cosa. Quan he fet el post havia escrit a sota de la foto aquesta frase de els copes de vi de missa i la flauta... i després l'he treta... he pensat, el que vulgui ja s'hi fixarà. L'Assumpta segur que s'hi fixarà. :)
porquet, això de les novietes del moment... sona molt bé...
Garbí, són molts anys, eh? ja tens raó!
Galionar, crec que et faré cas... m'encanta escriure a mà, encara que tinc una lletra horrorosa... el dia menys pensat te n'envio una! :)
Sí, Montse, ara al coreu hi ha poca cosa interessant, però jo he de reconèixer que de tant en tant rebo coses maques... sí, sóc afortunada!
Noves flors, doncs, ho hem de tornar a provar...
Va Núria, a veure si en trobes alguna... i ens l'ensenyes.
M Roser, jo en tinc une s quantes de guardades, que no le she llençat mai perquè van queda r a casa dels meus pares... que tenien una cas a gran i no els hi fdeien nosa. Les he recuperat ara fa pocs anys. I les tinc, un munt d'amigues, d'amics i del meu marit, de quan érem molt molt joves.
Saps, Barbo? els meus sobres sempre eren atapeïts. Enviava cartes llarguíssimes, de fulls i fulls escrits per les dues bandes... sempre havia de posar més segells de tant que pesaven. Quins rotllos! mare meva! I de fet no calia signar-les, prou que ens coneixíem la lletra, com tu dius! Era bonic, però ara, també mirem la bústia del gmail i també m'agrada molt mirar-la i sempre hi ha moltes més coses que a la bústia d'abans! I a vegades els veus arribar i és maco també! Un petó, poeta!
:DDD tots tenim lletra d'ordinador... Assumpta!
Dafne, doncs d'aquí sortiria alguna iniciativa blocaire ben interessant... :)
Gràcies a tu, rits!
Glòria! Quins temps, realment! I quants anys fa... mare meva, sembla que no pugui ser!
ResponEliminaL'última carta manuscrita la vaig rebre al Nadal i va ser tot un aconteixament, ja que feia tres o quatre anys que no en rebia. Les dues persones amb qui mantenia correspondència van morir i a partir de llavors he rebut correus electrònics.
ResponEliminaAvui també he rebut una carta, però. Acompanyava quelcom especial per a mi.
Les persones que m'han escrit són molt especials.
Moltíssimes gràcies, Pilar per les teves paraules... a mi m'agradava molt escriure a mà. Ara ho faig poc, poc... Un petó ben gros.
ResponEliminaÉs que la frase del vi i la flauta és boníssima!! (mira que si fos veritat i funcionés per arreglar el món...) ;-))
ResponEliminales cartes escrites a mà tenen un aire especial...
ResponEliminai més quan ens parlen de sentiments, d'emocions, de desitjos...
el que queda escrit, no s'oblida...
a mi m'encanta escriure a mà... encara ara, alguns (molts) escrits del bloc passen per la llibreta i reposen allà fins el moment de ser publicats...
i ja en van unes quantes...
però també m'agrada el bloc per guardar-hi els records... i sí, és veritat, en els blocs tots fem bona lletra, però llegint el què escrivim són tants els matisos i tan diversos i tan enriquidors!
Al final, cadascú de nosaltres impregna el seu bloc de la seva flaire...
I també m'agrada molt!
Petons bonica!
Quin record més maco i que maco que el comparteixisamb nosaltres. :-)
ResponEliminaM'ha agradat el sobre, tal com dius, és bastant hippie ;-D
Jo vull cartes a mà, que emocionen i eixamplen el cor!!
ResponEliminaAixò si que era un novio com Deu mana!!! , Jo tinc una capsa de sabates , buenuuuu de Botes Panama Jack de canya llarga plena de cartes escrites a mà i com que la vaig deixar a la casa Prop de la via ,allà a l'horta de Gerb hi van entra a fer el niu uns ratolinets de bosc preciosos .El cas es que d'entan en tant s'encruspien un tros i ara les tinc totes "ratades" mai millor dit....
ResponEliminaDoncs sí, gràcies per ensenyar-nos-ho. Aquest tresor no té preu.
ResponEliminaTambé m'hagués molat conèixer la Carme hippie! :)
Love is in the air!!!!!!!!!!!!
Ai, Carme... tempus fugit! :-)
ResponEliminaBuf, la de postals i cartes que tinc guardades (en caixes) a Barcelona. Aquí em sembla que no trobaré res que pugui escanejar, però la iniciativa és divertida :)
Què bé!! Doncs a mi m'agradaria molt saber com era aquella Carme. Et deien Carmeta, o algun altre diminutiu, a casa?
ResponEliminaAra m'he pensat amb 15 anys (en el meu cas, no fa tant...) i no m'agrada gaire la imatge que en tinc. Una mica més pàmfila, una mica més creguda, i una mica més insuportable que ara... només espero anar-me corregint amb els anys!
Assumpta, si fos veritat, ara mateix m'apunto a estudiar la flauta. :)
ResponEliminaMoltes gràcies, mar, realment els blocs tenen també el seu encant, com ens haurien enganxat tant, si no el tinguessin? Jo havia omplert moltes llibretes, però quedaven arraconades... sense més. S'acabaven en elles mateixes en un calaix.
Mc, era divertit, oi?
Emocionen, cantireta, emocionen!
Miquel Àngel, ratades, encara deuen semblar més antigues i valuoses! I emocionants...
Gerònima, la carme Hippie, serà després de la carme dels 15 any. Als 15 no arribava ni a hippie! :)
Ferran... fugit, fugit... però molt, eh? :) a veure si en trobes alguna...
Yáiza, no mai no em van dir Carmeta, sinó al contrari, res de diminutius. A casa em deien i em diuen encara (els meus germans) Maria Carme. I alguns amics molt i molt antics també. Però ara ja fa anys que la majoria de gent em diu Carme.
El post dels 15 anys està en marxa...