Ara, al cap d'un segle, amb prou feines recordo les coses que ens unien, només sé que l'estimava intensament.
No sé què passarà. No sé si quan hagin passat cent anys i cent anys més, encara pensaré en ell. Quan era viva, vaig conèixer en Sakaki i vam decidir per casualitat que ens suïcidaríem junts, i així hem acabat.
A vegades recordo que ell em deia que m'assemblava a la Kiyo. Em pregunto si de debò va esperar el seu amo dins la tomba, la Kiyo. Jo vaig esperar en Sakaki i no va venir mai. Ja han passat cent anys i res no ha canviat. Ara ja és mort, i no canviarà res."
Hiromi Kawakami
(del conte Cent anys)
Són vuit històries d'amor, encara que jo no hi he trobat la passió que promet el títol. Però certament són històries d'amor. Estan explicades amb molta proximitat als personatges, molt des de dins. Ben explicades. Aquesta noia domina la curta distància, els sentiments. A mi m'han semblat tristes. N'hi ha un parell, que m'han impactat molt. El conte Cent Anys i el que dóna títol al llibre. M'han semblat molt bons.
L’altre dia li deia a la Pilar, la novel•la japonesa em costa però en canvi els contes no em fan tant de respecte. Me’ls miraré. Espero trobar algun home que m’agradi i també algun conte per acompanyar-lo :D
ResponEliminaMe l'apunte jo també i ja et contaré.
ResponEliminaJa veurem com són aquestos homens i la passió continguda!!!
Vaja, no sé com deuen ser les altres, però pel fragment que has posat, no cal que juris que es tracta d'un autor japonès! Bé, en realitat no sé si és japonès, però em recorda perfectament als que he llegit. No sé si em convences de llegir-lo, si trasbalsa tant...
ResponEliminaPotser la passió per ells, pels japonesos no obeeix als mateixos paràmetres que per nosaltres, la viuen diferent. Nosaltres la vivim més a flor de pell, em sembla.
ResponEliminaJo també crec que amb contes m´hi atreviria, tot una novel·la em fa més respecte.
L'amor és etern, la passió sortosament no. Poques vegades som portats vers una "felicitat" constant i eterna. El quid de la questió és viure el moment, l'instant com si hagués de durar l'eternitat. Després hom cau en la rutina que no vol dir la infelicitat. És normal. Com canta en George Brassens..."il-n'hi a pas d'amour hereux"... Bufff...
ResponEliminaMmm... una recomanació que tindré en compte, tot i que no el buscaré desesperadament. Si un dia em cau a les mans, el fullejaré, i ja veurem.
ResponEliminaEls japonesos són molt seus, només falta que parlin d'amors tràgics... hehehe. No vull acabar depressiva!
M'encanta aquesta autora. He llegit els dos llibres que ha publicat Acantilado. N'he parlat al bloc. 'El cielo es azul, la tierra blanca' i 'Algo que brilla como el mar'. Tots dos preciosos. No em canso de deixar-los. Un petó, CARME.
ResponEliminaPaís secret m'ha tret les paraules de la boca.
ResponEliminaLa passió, la passió tal com nosaltres l'entenem és una mica més propera, més mediterrània, arran de pell.
Per als orientals, la passió ... no sé com senten la passió!
Bona nit Carme.
Només llegir aquest fragment, m'ha donat ja sensació de tristesa... Si, a més, tu mateixa dius que t'ho han semblat, doncs ja suposo que no m'agradaria.
ResponEliminaActualment prefereixo llegir coses que no siguin psicològicament complicades. No diré que fujo de qualsevol escena de tristesa, perquè no és cert, però si d'obres essencialment tristes, que, quan les acabes, et deixen amb aquest "pes" dins.
Això de decidir "per casualitat" que s'havien de suïcidar junts, a mi ja em dóna una sensació de cosa complicada i trista que em fa tirar enrere...
En quant al tema de la passió, suposo que és el que diuen PAÍS SECRET i PERE, la deuen entendre de forma diferent :-)
Suposo que al ser cultures diferents , les històries d'amor també es viuen de diferent manera. Els orientals no són tan passionals com els mediterranis...en qüestions amoroses!!!
ResponEliminaBona nit,
M. Roser
una ressenya plena de contrastos. Tinc pendent (i demanat a la biblio de fa temps) " El cel és blau, la terra blanca", xò se'm resisteix. Ais....
ResponEliminaBona ressenya! jo m'he llegit només un ,el que diu la rits que té pendent i em va entusiasmar ....me'n vaig a sopar i a veure Polònia...després potser torno...tenia "mono" de blocs!
ResponEliminaNo sé si em venen ganes de llegir aquest llibre, tot i que els contes m'agraden.
ResponEliminaBona nit, bonica.
Carme, dins del llibre si trobes un home que t'agradi, m'avises, jo els he trobat tots poc interessants. Els del llibre, no els de la realitat... hehehe ;)
ResponEliminaA veure si t'agrada, Joana!
XeXu, si és japonesa! Però tu ja saps quin japonés prefereixo! :)
País secret, tens raó, és ben bé així! A mi em va agradar més la novel·la d'aquest a noia que els contes.
Carles, ja tens raó, ja! Ara que aquests japonesos són ben diferents de nosaltres, em sembla!
Yáiza, tens raó, són molt seus!
El cielo és azul, la tierra es blanca, em v a agradar molt, Jordi. L'altre no l'he llegit.
Pere, aquests japonesos no sé pas on la tenen la passió... :)
Assumpta, tampoc te'l recomanaria molt... si no t'agrada Murakami, que és boníssim... :)
M Roser, sí, noia, som ben diferents.
rits, aquest em va agradar molt, a veure si l'aconsegueixes.
Tens raó, Elfree, aquest és molt maco. L'estil és el mateix...
ResponEliminaGlòria, els contes japonesos, són molt especials...
A mi els homes dels contes tampoc m'agraden gens ni mica, però els contes vaig trobar que estaven esxrits d'una manera molt especial i exquisida!
ResponEliminaPotser t'esperaves una altra lectura...
Bon dia, Carme! :)
Els contes, fanalet, només pel fet de fer-me veure els personatges tan de prop i tant de dins, ja m'han semblat com tu dius, especials i exquisits. I no, no crec pas que m'esperava una altra lectura... :) ja he llegit una mica de literatura japonesa per saber de què va. No sé... potser no m'he explicat bé. Bon dia, guapa, un petonet...
ResponEliminadoncs mireu...
ResponEliminajo no dubtaria que els japonesos són apassionats..
potser no "extravertits" o "histriònics" en l'expressió dels sentiments, tal i com poder ser els occidentals, i els mediterranis en particular... (que, de vegades fins i tot, fem un xic massa d'espectacle...)
o, simplement, ens premem com a "patró", "model"... i qualsevol cosa que s'escapi de les nostres "regles", ens sembla estrany..
però...
un poble sense passió, no escriuria haikus, tankas...
un poble sense passió ni delicadesa, seria capaç de trobar la bellesa en els coses senzilles, harmòniques...
són fanàtics... si, segurament... no més que la resta del món...
hi ha qui diu que són tristos...
jo els que conec (tinc un nebot casat amb una japonesa...) no ho són gens...
em sembla que desbarro...
Ondia, Carme...
paro aquí, que darrerament et deixo anar unes parrafades que no sé que sembla...
petonets dolços, nina...
:¬)**
A mi personalment em costa llegir autors japonesos, tampoc en conec tants ¡¡
ResponEliminaperò el que ha escrit en Barbollaire m'ha fet pensar en una cosa que dic sempre, no cal classificar la gent.
Segur, segur que hi ha romàntics en el país del sol naixent. Que possiblement sigui de diferent manera, es clar que si. Jo també estimo diferent del meu veí, i tu estimes diferent de mi.
Que hi han normes imposades, també.
O és que la santa església no ha fet de nosaltres uns pecadors per somiar amb plaers naturals.
Quan més pobre és un lloc, més força tenen els manipuladors de torn.
Per sort l'amor és universal.
Creu-me quan et dic això.
És universal.
bon dia Carme.
Segur que hi ha una passió en els contes que jo no he sabut veure... segur, barbo.
ResponEliminaPodria ser que fos només la manera d'expressar-la la que sigui diferent. No?
Pep,no he posat en dubte ni per un moment que l'amor és universal... això per descomptat. De fet, jo només parlava que no he trobat la passió del títol ens uns contes molt concrets... però gairebé que ja li començo a trobar... hehehe ;)
M'has convençut! El llegiré. ^0^
ResponEliminaPilar, seria molt llarg d'explicar-te el per què, (i segurament tu ja ho saps) però aquest teu comentari curtet m'ha fet somriure molt. Gràcies, guapa!
ResponElimina