 |
| D'una foto d'en Miquel |
Com si fos un arbre despullat
que no té res més
que aquesta imatge seva:
una llum en un vidre fosc.
Així necessito el teu reflex,
aquell retorn d'uns mots
o d'una mirada, o potser d'un gest llunyà
que ens expliqui a tots dos
i no només a tu, o a mi,
com fragments deslligats de realitat.
Reflexos d'anada i tornada,
com un lligam que ens acosta.
Jo també penso que les relacions haurien de ser així, que en reflectir-nos en l'altre ens poguéssim veure millors i ser millors. Una abraçada
ResponEliminaEstaria bé que totes fossin així, que ens fessin veure'ns millors i ser millors...
EliminaUna abraçada.
Veure’ns reflectits sense perdre la nostra pròpia identitat. Descobrir el bo i millor al igual que el dolent i pitjor per poder-ho solucionar.
ResponEliminaAbraçades
Molt bé bruixeta, ben bé així! Abraçades, bonica...
EliminaEn una paraula, COMPLICITATS.
ResponEliminaM'agrada molt aquesta paraula, i el que significa, l'únic defecte que li trobo és que no és comprensible per a tothom... :DDD
Elimina:)) Sí. i Sí.
Elimina:) ;) ;D
EliminaBonics eixos instants, quan els reflexos van i tornen i no saps ben bé quina és la imatge original (ni falta que fa, quan hi ha estima).
ResponEliminaNi falta que fa, Ximo... que bonic, com ho dius...
EliminaÉs tan difícil, Carme, això dels reflexos... Sovint som més reflexos que realitats que cadascú veu segons els ulls amb què mira; fins i tot és possible que nosltres mateixos només tinguem plena consciència d'alguns dels nostres reflexos.
ResponElimina(Gràcies per reflectir els meus reflexos)
Sí que ho és, de difícil... i és cert que no tenim plena consciència mai del que reflectim, o al menys no del tot. Quan parles amb algú de converses prèvies o de coses que s'han viscut conjuntament o que s'han dit, t'adones sempre del munt de desajustos que hi ha en les interpretacions i reflexos...
EliminaEn el dibuix potser és més senzill... :) Gràcies a tu per procurar-me una imatge per reflectir...
Com arbres nus, tal com som mostrar-nos,
ResponEliminadonar i rebre tot allò que ens uneix.
Aferradetes còmplices :)
Ho dius tan bonic que sembla fàcil i tot... aferradetes, bonica!
EliminaNo sempre el reflex es correspon amb la realitat. A vegades, moltes, l'imatge es distorsiona i això tant pot ser un inconvenient com una avantatge.
ResponEliminaTens raó a vegades distorsionar una mica pot ser ben interessant... però els reflexos que van i vénen han de mantenir una certa coherència.
EliminaNo m'imagino llegir-te sense dedicar-te temps.
ResponEliminaM'agafo un primer moment per rebre visualment la teva imatge i llavors em poso a llegir els teus versos i m'arriba la bellesa de la composició i deixo que cada un dels teus mots entri dins meu, talment com si els respirés.
Llavors arribo al fons i trobo aquell missatge, aquell ensenyament, allò que seria bo apendre i aplicar.
Finalment,en aquest procès diari, agraeixo tenir la sort d'acostar-me a tu i pensar-te també a prop.
Mònica, em sembla fàcil sentir-se a prop, quan són dos els que s'apropen... gràcies!
EliminaCom s'escau a la meva entrada d'avui!
ResponEliminaja ho he pensat quan he vist el teu post d'aquest matí... coincidim en el tema, avui!
EliminaAcaba d'anar-se'n la boira. Ja veig la finestra.
ResponEliminaBenvinguda finestra doncs! Una abraçada, Jordi.
EliminaEn una barreja intermitent de realitat i reflex eteri repetida fins l'infinit.
ResponEliminaDoncs sí... fins l'infinit... que bé, no?
EliminaEl vidre nu, segur que agraeix el reflex, encara que sigui d'un arbre sense fulles...Somnia que algun dia si reflectiran...
ResponEliminaPetonets de bona nirt.
Quan l'arbre floreixi s'hi reflectiran les flors... Bon dia, M Roser!
Elimina