.JPG)
Quan ve la llum, d'un sol creixent entre muntanyes,
daura els colors i fa més freds els de les ombres.
Només un traç de mi, que em recordi el meu pas.
I me n'enduc així el so brillant i fred de l'aigua entre les pedres.
I el silenci dels dins i el despullament de l'ànima
que escampo pels prats, a canvi d'una sola imatge.
la veritat és gairebé m'agraden més els teus dibuixos que la pròpia realitat retratada....
ResponEliminael poema em transporta a aquest silenci de dins!
Jo poques vegades faig fotos i si els faig, són per dibuixar-les només, però aquest tres dies del cap de setmana n'he fet un munt... i em fa gràcia de posar-les.
EliminaEn aquesta ultima foto si que tenim aigua clara, a veure si podem veure així les coses properament.
ResponEliminaA veure... el model ja el tenim... l'aigua és clara...
EliminaNomés un traç de mi, que em recordi el meu pas.
ResponEliminaI me n'enduc així el so brillant i fred de l'aigua entre les pedres.
I el silenci dels dins i el despullament de l'ànima
que escampo pels prats, a canvi d'una sola imatge.
M'hauria agradat escriure/saber descriure-ho tan exacte a l'emoció, potser perquè en el que has escrit m'he llegit jo.
Tant com m'agrada trobar-me en els escrits que llegeixo, també m'agrada que tu et llegeixin en els meus mots. Em fa sentir la felicitat de la proximitat i la complicitat.
EliminaGràcies, a tu, estimada.
He anat massa ràpida.
ResponEliminaEm faltava escriure l'agraïment.
Ara t'he pasat al davant amb l'agrtaïment... :P :DDD
EliminaEt llegeixo i observo l'ombra de la muntanya, veig el color daurat que dóna la llum a les parets, noto el fred de les pedres centenàries i endevino miralls d'aigua de freda trasparència .
ResponEliminaI després em centro en tú.
Preciós intercanvi: tú d'endús una imatge;ells es queden per sempre la immensitat de la teva ànima.
Hi ha llocs captivadors, on sembla inevitable deixar-hi un bocinet d'ànima... :)
EliminaUna abraçada immensa.
On està la Vall d'Ora? és preciosa!!!!
ResponEliminaAl Solsonès, a partir de Navès cap amunt...
EliminaQuin indret més increïble! Però escolta, hi ha wifi, no??
ResponEliminaJa saps que res no és perfecte... no hi ha wifi... però el meu 3G del telèfon funcionava... :D
EliminaM’encanten el romànic, en té el cor robat. Descobrir petites ermites o esglésies d’aquest estil es una de les coses que més m’agrada. Acabo de descobrir una que no coneixia a través del teu dibuix, tant viu com la pròpia fotografia.
ResponEliminaUna preciositat Carme, a més encara m’agrada’t més veure el pas de foto a dibuix i de dibuix a aquarel•la. IMPRESSIONANT!
Petonets
Moltes gràcies, bruixeta... A mi també m'agrada molt el romànic... Petonassos
EliminaEl teu dibuix, la teva aquarel.la, les teves imatges i la descripció de les teves sensacions...qué forta m'ha arribat la màgia d'aquest lloc!!...
ResponEliminaJa he buscat de seguida la informació sobre l'excursió...Seguiré pendent de les teves noves aportacions.
Una abraçada.
Montse, ja em veig gaudint de les vostres fotos... Quan a un lloc hi has estat, encara les gaudeixes més... Seguirà, tres dies donen per molt!
EliminaUna abraçada
La darrera imatge, és tan nítida l'aigua entre les pedres! El "so brillant i fred de l'aigua entre les pedres", que dius tu.
ResponEliminaEm vaig apropar fins al riu, perquè el so era tant net i tan brillant que em semblava que havia de trobar un petit salt d'aigua... Només era el seu pas entre les pedres. Vaig pensar que en sensacions l'aigua també exagerava, a vegades... Com jo ;D. Exagerada que sóc!
EliminaLa descripció que fas en el poema és molt nítida i clara, però Carme m'has d'explicar com et pots emportar el so de l'aigua....segur que el reculls el guardes en una capseta i l'obres per escoltar-lo quan el necessites, és preciós, preciós, preciós i m'agrada moltíssim el dibuix de l'ermita sense color, tan sols amb la línia neta i despullada igual que el poema.
ResponEliminaSe sentia l'aigua i no es veia des de l'ermita... i vaig dubtar si arribar-hi o no, (anava amb un lesionat que no podia venir) vaig tenir temps d'escoltar-lo bé i fer-me conjectures de com devia ser l'aigua que feia aquell so. No vaig encertar-ho gens... Però el so em va quedar gravat, potser sí que tinc una capseta interior... Gràcies, Marta!
EliminaSón les ermites que més m'agraden, aquesta és singular perquè la planta és de creu. El teu dibuix li dóna llum i vida, la fa més actual.
ResponEliminaSón boniques aquestes ermites romàniques... tenen la simplicitat, la màgia, la saviesa...
EliminaQuin lloc encantador! Sembla màgic. Quants llocs hi ha meravellosos i desconeguts per mi!
ResponEliminaGràcies per compartir-los, Carme.
És cert, hi ha llocs que tenen màgia, i quest n'és un...
EliminaBoniques les fotos i els teus dibuixos. Aquest és un paratge encantador...Vaig estar fent turisme rural a una casa prop d'aquesta esglesiola, que aleshores l'estaven reconstruint. Tranquil·litat absoluta...
ResponEliminaSi tot fos tan clar com aquest aigua...
Petonets, Carme.
Ja m'agradaria, ja!!!
Elimina