 |
| D'una foto de la Consol d'Hora Blava |
L'aigua blava que m'inunda endins.
l'aigua dels intercanvis.
Té la quietud i té la força continguda.
I un silenci que pesa, com una espera.
Mullaré les mans dins l'aigua:
trencaré la quietud, trencaré el silenci, trencaré el pes que ens afeixuga, trencaré totes les esperes.
He trobat tot d'estimuls en aquest post teu: l'aigua, aquest element origen de tot i de nosaltres mateixos i el blau preciós dels teus colors.
ResponEliminaI les teves paraules: mullaré les mans dins l'aigua. Perquè des del mateix origen, tot comenci, tot s'engegui, sense més retards ni aturades.
Gràcies una vegada més per tot el que ens ofereixes.
Quina bona lectora que estàs feta!
EliminaGràcies a tu, també un cop més
No ens oblidem que nosaltres mateixos som molta part d'aigua i d'això no ens podem rentar les mans ni amb aigua
ResponEliminaMolta part... Diuen un 70 % o més. Per això ens deu agradar tant submergin-nos-hi de tant en tant.
EliminaFa una estona... bé, potser ja faci un parell d'hores no recordo què estava buscant per Google (qualsevol cosa que segur que no té res a veure amb el que vaig a dir hehehe) quan m'han sortit unes fotos d'una dona tota somrient davant de dos quadres penjats en una paret de pedra (paret sense encalar, vull dir) Al comentari posava que era la exposició de la pintora "Tal" (no recordo el nom)... Se la veia tan contenta!
ResponEliminaJo, clar, he pensat en la exposició que he de preparar dels teus quadres!! :-))
:D. Em fas somriure cada cop que dius això. :D. Gràcies, guapa, pels ànims.
EliminaM'encanten els teus dibuixos i aquest en especial perquè amb molt poc saps crear una atmosfera.
ResponEliminaEl teu poema m'ha fet pensar en un llibre que estic llegint, Estimat Miquel de Lluís Llach, on en Miquel parla de la seva necessitat de viure el seu jo interior.
És un llibre que té coses molt especials. Em va agradar molt. Aquest intercanvi tan enriquidor entre ells dos! La necessitat de viure el jo interior pot ser ben potent, a vegades.
EliminaNo té massa a veure, la veritat, xò les teves paraules m'hi porten. Ahir vaig baixar a la platja a fer ganxet. Feia sol i el mar era en calma. Una calma immensa. Venien unes ganes de banyar-s'hi!! això si, el fred et feia enrere.... l'aigua en calma ens dóna moltíssima pau. És clar que la que jo vaig veure ahir, no estava tancada i potser per això em va agradar.
ResponEliminaJo crec que sí, que alguna cosa hi té a veure... El blau, la calma i l'interior de cadascú que viu el moment. Una abraçada, rits.
EliminaCom amb els versos que trenquen el silenci també.
ResponEliminaPer exemple, els versos... O altra mena de llenguatges... O gestos... O...
EliminaA mi m'agrada l'aigua que corre, que no s'estanca, que sempre mira endavant.
ResponEliminaAquesta també era bonica per a mi...
Eliminam'agrada l'aigua, de mar, de riu, de pluja... tota l'aigua. Però en especial la del mar... deu ser per allò de que jo vaig neixe al mediterràni :)
ResponEliminaEspecialment la del mar per a tu, especialment la dels rierols per a mi.. Tothom té les seves preferències.
EliminaQuè bonica la il·lustració, i també els versos... :)
ResponEliminaMoltes gràcies, Ximo!
Elimina