Pou de glaç - Solsona

Ben al fons d'un pou, li semblava ser. Amb els seus passadissos que feien ziga-zagues, perquè fos més difícil que s'hi  filtrés la calor o que en fugis el fred. I ella era allà atrapada en aquest pou de glaç. Era bonic el lloc i ben treballat i era  ben cert  que ja no hi havia glaç, des de temps  immemorials,  però la  fugida  se li feia  igualment  difícil.

I havia de sortir, si és que ningú no l'havia tancada ni ningú  li impedia la sortida, però ella era allà... entre enfadada, conformada i adormida. Tot  tenia el mateix color gris i uniforme.  Què li calia  per sortir-ne?

Només un pas rere l'altre, però on aniria? Què hi trobaria a fora? Li agradava prou el món per fer l'esforç de sortir-ne? La resposta sempre era no. I es mantenia en la fosca, en la profunditat,  dins  del seu món inexistent  i utòpic.








Fins que un dia, va recordar que en aquell món d'allà  a fora,  tan dolent per a ella, hi devia  haver  algú, persones, a qui potser com a ella, tampoc els agradava el món. I no s'amagaven pas...

Les havia de buscar...  li va costar de despertar-se, però a petites passes, va anar pujant, amunt, amunt...  A veure qui  trobava...

I va fer  una passa,  i seguia  estant  dins del pou,  i en va fer  dues  i seguia  estant  dins  del pou,  i en va  fer tres... i moltes més  i encara  era  allà. Només l'última  passa va fer que sortís a fora. Però sense les altres, l'última no hauria pogut  ser. 

Cada  pas era la certesa  d'un futur  millor.
L'últim  la  realitat.