 |
| D'una foto de la Consol d'Hora blava |
Hi havia una vegada una olivera. Una noia que s'ho mirava tot amb ulls de poeta d'imatges, se la va quedar. Màgicament, sense ni tocar-la, la va fer seva. Una branca d'olivera suspesa en el cel, damunt d'un paisatge difuminat. Jo també la vaig fer meva. Dibuixada.
Encara no han passat quaranta dies, ni em dic Noé, ni estic vivint dins de cap Arca per refugiar-me de cap diluvi, però la branca d'olivera ja m'ha arribat, símbol de pau i de represa de la vida. Dibuixada, sí i més real que cap altra.
No anem mai sobrats de símbols de pau, així que independentment del format, benvinguda sigui la branca d'olivera!
ResponEliminaDe pau i de retorn de la vida...
EliminaM'agrada això de "poeta d'imatges", ja ho voldria ser ja, però ...ai las!
ResponEliminaHe trobat curiosa la referència al número "quaranta" que pels antics equivalia a "molts". Ara entenc moltes referències de la Bíblia i la mitologia.
Prou que ho ets, m'enamoren les teves imatges...
EliminaAgafem tots els simbols que podem de pau perquè no es trenqui.
ResponEliminaPreservem-la...
Eliminaolives negres
ResponEliminaque ara deixen els arbres
fulles de plata
A l'hivern , ens els dies que el vent fa una atmosfera claríssima, les fulles de les oliveres, que voleien inquietes, tenen un color platejat espectacular. M'hi has fet pensar :-)
Doncs, ja m'hi he fixat, Miquel, el color platejat preciós!
Elimina"Màgicament, sense ni tocar-la, la va fer seva", com l'ull del poeta o intèrpret fan seus el que no poden tocar. "poeta d'imatges" és el que més d'un seríem en gran part.
ResponEliminaEstà prou bé, oi? Ser poeta d'imatges és fantàstic.
EliminaMajestuós arbre l’olivera. Per els fenicis i grecs era un arbre màgic i sagrat i realment si que tenen quelcom de màgiques....
ResponEliminapetonets
Un sol bocinet de branca ja ens enamora... Petonassos
EliminaQuan era petita anava amb els meus oncles que vivien a Almoster a collir olives. Ens llevavem d'hora i recordo que feia molt fred i duiem un termo de llet calenta per mig matí i pa amb oli i pernil. Esteniem xarxes sota els arbres i els veia picar les branques i queien olives i fulles verdes com les que has pintat.
ResponEliminaI mirant la teva aquarel.la m'ha vingut el record de l'aire fred del matí i el gust d'oli d'oliva.
M'agraden aquests records compartits... Un dia aniré a Almoster a comprar oli... ;)
EliminaDues poetesses. I una magnífica branca.
ResponEliminaGràcies, Jordi...
EliminaHi ha molts tupus de poetes, els que fan versos, els que capten imatges en fotografia, els que pinten poèticament,i, en general, els que s'ho miren tot "d'una altra manera". Evidentment, tu hi estàs inclosa ;)
ResponEliminaHi ha molts tipus de poetes, és ben cert... Ara m'hi has fet pensar una mica i he pensat en aquells que s'ho miren tot d'una altra manera, encara que després no facin altra cosa que "viure" poeticament.
EliminaGràcies, bonica, tu també hi ets de ple ...
M'agraden les oliveres, perquè són el símbol de la pau i pel seu tronc recaragolat testimoni d'una llarga vida...
ResponEliminaAvui he vist una bandada d'estornells que són com una plaga per aquests arbres amics, ja que agafen els seus fruits amb les potes i amb el bec i per allà on passen, els deixen força escurats...
Petonets de pau.
Tant que m'agrada veure volar els estornells i gaudir dels seus dibuixos en el cel... I en canvi deixen els arbres escurats... Aix... Tot té dues cares.
EliminaPetons...