Escolta el so de les llunyanes passes, no es veu ningú.
De lluny, tot sembla desconegut i incert.
O fins i tot perillós.
Apropa't, sense disfressa.
Escriu-me el verd dels xipresos,
que s'arrengleren pels teus camins.
Parla'm del gronxar de les branques,
que habiten en els teus somnis.
Explica'm el batec pacient de la campana,
que marca el teu temps.
I reconeixeré el teu pas
i et manllevaré un somni.
i viurem el mateix instant.
La Pilar a la seva Sala de lectura ha fet, amb la seva pròpia veu, una lectura molt emotiva d'aquest poema meu. Allà, el poema pren vida.
Gràcies, Pilar!!!
Escriure el verd dels xiprers per a tu resulta tan fàcil amb el pinzell a la mà... Artista.
ResponElimina:) Gràcies, guapa!
EliminaM'agradaria passejar-me per aquí :-))
ResponEliminaI si és cert que no es veu ningú i hi ha el silenci tan sols acompanyat per les campanes deu ser absolutament relaxant...
Hi ha bastanta calma, en aquests poblets...
EliminaPotser perquè els conec, però aquestes pintures les trobo més maques que mai.
ResponEliminaGràcies, Joan, ja només em falta Vilopriu...
EliminaSi els pobles parlessin... bonica il·lustració
ResponEliminaA vegades ja ens parlen... no? ;)
EliminaTots els dibuixos que estàs posant aquests dies són la mar de bonics, com de poblets de conte. Tan de bo el dibuix no difereixi gaire de la realitat...
ResponEliminaPetonets de bon matí!!
Espero que no que segueixin sense diferir gaire...
EliminaFa dies que no et dic res i és que em sento tan identificada amb totes les teves paraules
ResponEliminaque sembla com si em despullés l'ànima.
Magnífics colors també, tenen una força d'atracció brutal.
Bessets, preciosa. :)
Em passa sovint a mi amb les teves, lluneta... entenc molt bé el que vols dir.
EliminaÉs una petita felicitat, per a mi, identificar-me amb una altra persona, propera... espero que per a tu també, encara que els sentiments siguin un despullament melangiós.
Els colors d'aquests dies els trobo una mica "bullits" m'agradaria haver donat més canya als poblets bonics...
Hi ha tantes coses importants a les que a vegades no parem atenció: quins són els meus camins, quines branques habiten els meus somnis, quin so té el batec del meu temps? Som tot un món dins nosaltres mateixos i tantes vegades no el coneixem.
ResponEliminaSempre, els teus poemes són una carícia que passeges per la pell de la meva ànima però aquests darrers dies m'arribes tant que acabes sent ànima mateixa.
Bon dia Carme bonica.
Compartir ànima, és una de les millors coses del món, Mònica. I tens raó no ens coneixem prou... però aquest no és el problema, el problema real és quan ja ni ens volem conèixer. Ple de gent que no volen... què hi farem!!!
EliminaBon dia i bon cap de setmana, preciosa.
Aquest poema o reflexió, i sense voler dir que s'assemblin l'un a l'altra, m'ha fet recordar la cançó tan sentida de Barbara: "El dia que vindràs" ¿La recordes? Intens el teu poema, i bell.
ResponEliminaBrassens: tens raó, era ell qui tenia el paraigua però ella el demanava: "Pel carrer gran / plovia força: / sense paraigües VA passar, / JO en duia un / que aquella tarda / a un amic meu vaig 'afanar'. Ella veient que plou a dojo... " i és quan diu allò del paradís.. Ho tenia mal entès, i mira que ho he cantat i tocat vegades...
Sí, la recordo, t'he de dir que jo, musicalment era molt i molt afrancesada durant molts anys. Tot i que t'he de confessar que en llegir el títol el primer record que m'ha vingut era la versió catalana de la Guillermina Mota, adaptada per l'Espinàs. He recordat la Barbarà buscant-la al You tube. :)
EliminaBen bé aquesta la història que expliques del paraigua... aquest que transcrius és el començament de la cançó.
Una abraçada, Olga, un plaer compartir dèries musicals amb tu.
No conec l’ indret, però veient el teu dibuix m’entren ganes de passejar-me per ell
ResponEliminaSegur que t'hagués agradat molt, aquest poblet i tota la zona... però hauràs d'esperar que no es vegi tant cremat...
EliminaAquest poble sembla que vulgui alçar-se i posar-se dempeus. Té vida pròpia.
ResponEliminaM'ha agradat això de "viurem el mateix instant" i em fa pensar en el valor que té compartir amb els altres petits instants de les nostres vides.
Que siguis molt feliç, Carme.
Moltíssimes gràcies, Consol. Aquest teu desig m'arriba a l'ànima!!! Una abraçada, guapa.
ResponEliminaAls pobles petits passa sovint que no hi veus ningú, malgrat saps que hi ha vida darrera les finestres...
ResponEliminaQue bonic el batec pacient de les campanes, que tanta companyia fan. Els somnis manllevats, viuen dues vegades i si coincideixen al mateix instant, tot un plaer.
Petonets, Carme.
A mi m'agraden les campanes... diuen que hi ha tanta gent a qui li molesten, a mi no. M'agrada molt despertar-me amb el primer toc de campanes de les 8 quan fem vacances. Si algun dia no les sento, gairebé em sap greu.
EliminaBon cap de setmana, M Roser.
No l'acabo d'entendre, però sona molt bé!
ResponEliminaEm volia referir a quan algú no dóna senyals de vida o no respon... Aquests pobles on no es veu gent pel carrer (o tan poqueta). Em va fer pensar en això, en algú que viu però que calla i es reserva...
EliminaA voltes un record creix, a l'espera de dur-lo al present i aconseguir que deixi de ser record i formi part de la realitat.
ResponEliminaProfunda reflexió.
Una reflexió sobre el fet de ser-hi sempre o gairebé sempre o no ser-hi gaire o se-hi aleatòriament.
EliminaMoltes gràcies Pilar bonica.
Gràcies a tu,bonica. Ja saps que si et ve de gust posar l'arxiu de so directament m'ho dius i no calen enllaços. Una abraçada!
ResponEliminaHe tardat a arribar a aquest post. He llegit el poema que hi vas escriure i i l'he escoltat en la veu de la Pilar.
ResponEliminaJustament ahir vàrem passar per Jafre.
Així es fa més real i més sentit... No importa el temps, importa compartir..
Elimina