Hi ha una barca avarada
en un port recòndit del teu mar,
(un port perdut i esquerp
amagat en amples somriures)
sense capità, ni timoner.
I jo en sóc massa lluny
i ja no puc pas menar-la.
Ormejaré barques noves.
O submarins,
o potser estels voladors,
oh! aquelles grues de brillants colors.
I per què ets massa lluny? Potser encara la podries treure a passejar una estona.
ResponElimina:) Si es deixa...
ResponEliminatrobaràs el que et calgui per poder moure't i anar on el cor et demani, segur.
ResponEliminaSegur que sí, anem trobant cada dia, dia a dia el que ens cal...
EliminaPenso que es millor que la deixem on és. Ja no vol navegar. Com podria fer-ho sense la seva tripulació? I no en vol una altra. De tots els ports va triar aquell que necessitava, aquell que li permet existir i que no li demana preguntes ni explicacions i on no arriben les mirades. Respectem-li. Jo penso que és millor així.
ResponEliminaOrmejarem barquetes ben diferents... o submarins o estels de colors...
EliminaImpressionada...
ResponEliminaAbraçada...
EliminaSembla un port acollidor, quina disbauxa de colors !
ResponEliminaÉs preciós el port... una meravella!
EliminaFas uns dibuixos preciosos. Aquest port no és esquerp de cap manera!
ResponEliminaM'encanta que t'agradin, M Antònia!!! Gràcies!
EliminaGrata és la fantasia creada per la pintura i les lletres.
ResponEliminaCom un trencaclosques, combinant peces... vingudes de diferents llocs. Gràcies, Pilar.
EliminaÉs el que cal fer, ormejar barques noves quan les antigues no es poden moure de lloc.
ResponEliminaO estels... :)
EliminaA vegades és cert que els somriures amaguen sentiments molt diferents del de somriure.
ResponEliminaM'encanta com fas servir el color en els dibuixos, el traç despreocupat i precís, el no acolorir tota la superficie ni cenyir-te al dibuix.
Deric, ami m'agrada com m'ho dius, perquè m'animes a seguir dibuixant amb més il·lusió! Gràcies.
Eliminaavui en quedo amb aquest versos
ResponElimina(un port perdut i esquerp
amagat en amples somriures)
Estic amb en Deric els somriures amagant sentiments que no fan somriure...
A vegades i només a vegades... però quan es produeixen fan mal.
EliminaUna abraçada curadora, bruixeta.
Amb el gust de la llibertat.
ResponEliminaAmb el gust de la llibertat... com m'agrada aquesta frase, aquesta idea... te la manllevo per les meves itineràncies. :DDD
EliminaSegur que amb aquest colors i el desig d´emmarar-te arribaràs a aquest port, tard o d´hora.
ResponEliminaBonic tot, imatge i paraules.
Potser sí, no se sap mai... Gràcies, bonica!!!
Elimina:) bonica imatge, un xic trist però
ResponElimina:) la veritat e´s que intenta no ser-ho, però en té el fons ja ho sé... una abraçadeta, nina...
EliminaPreciosa aquarel·la i una delicadesa de poema... gràcies!
ResponEliminaMoltíssimes gràcies a tu, Carles. Una abraçada.
EliminaQue bé que siguis "tastaolletes" en això de les tècniques pictòriques, Carme, i has deseguir amb eixa varietat, però... deixa'm dir-te-ho: la teua especialitat és l'aquarel·la (o almenys una de les teues millors especialitats)
ResponElimina:D gràcies de nou, per les teves paraules, ximo...
EliminaM'encanten els colors de les teves Martigues!!! Són tan vius!!! I no pateixis, alguna cosa trobaràs per menar :)
ResponEliminaBona nit Carme!!!
Ni que sigui un estel de paper de colors, oi? Martigues té uns colors preciosos, impossible no encomanar-se d'ells i no intentar-los.
EliminaBona nit, lluna
Uy, se m'oblidava: esta aquarel·la m'agrada molt!
ResponEliminaPetó de bona nit, agraït, ximo!!!
EliminaLa pintura és meravellosa i el poema preciós és difícil d'entendre :D
ResponElimina