 |
| Un racó d'un carrer de Rubí |
No vola cap estel, en el cel,
i tothom camina ran de terra, cap-cot.
Construeixo, cada dia, un estel que no s'estripa,
dels colors més vius i que volarà molt alt.
Volarà sol, si ningú no l'acompanya,
aixecarem el cap quan el veurem passar.
Diuen que els estels no volen, que som nosaltres els que volem, però jo no m'ho crec.
ResponEliminaNosaltres volem només quan podem... ja m'agradaria volar, però no volo.
EliminaInclús la gent que sempre mira cap avall, té moments en què s'obliden de la importància de mirar sempre cap avall i es queden bocabadats, mirant no saben què, alguna cosa que li's ha sorprès agradablement...
ResponEliminaCarme, moltes gràcies pel comentari que vas deixar ahir en La rialla... Em dóna forces per continuar dibuixant i pintant els meus estels :)
Un abraç.
Sempre és bo aixecar el cap!!! Ximo em va encantar la teva vinyeta d'ahir... pinta, pinta els teus estels que també aixequem el cap amb un somriure quan els veiem volar...
EliminaAbraçades.
Diuen que al Plats s'hi menja bé... però jo no hi he anat mai! ;)
ResponEliminaJo hi he anat em sembla 3 o 4 cops, però mai no hi havia arribat de front, com l'altre dia i no m'havia fixat que la casa era bonica... ja veig que l'has reconegut. Sí, s'hi menja força bé, la veritat.
EliminaEl nom del restaurant és ben conegut pels que vivim per allà, però sense el rètol que has pintat, crec que no ho hauria reconegut. Em passa com a tu, quan puges per aquell carrer, com que és tan estret, no et pots fixar massa en com són els edificis. En canvi si vens de la bodega Rosàs del trobes de cara! Hi hauré d'anar algun dia, doncs! ;)
EliminaAixò mateix, a construir un estel ben ferm, que faci goig de mirar, i que ens serveixi de referència a tots els que el veiem.
ResponElimina:D a vegades dic algunes ximpleries... vaig fent l'estel, però tot serà que s'estripi a la primera...
Eliminai quan el veurem volar direm Oh!!! per l'emoció i l'il·lusió que ens durà.
ResponEliminaBon dia Carmeta!!
Gràcies, maca, molt bon dia, carmeta...
Eliminade vegades nomes cal una petita excusa per aixecar cap..
ResponEliminapetons i abraçades, bonica
abraçades immenses, bonica...
EliminaSempre hem d’aixecar el cap, si no ens perdérem moltes coses, entre elles els estels. Com diu la cançó :
ResponElimina"Alçarem les mans enlaire,
i agafarem un estel,
que al costat de quatre barres
ens farà forts per lluitar. "
Alçarem els ulls, les mans, els cants...
EliminaAmb les teves pintures, en fas volar cada dia! M'agrada molt aquest raconet de Rubí, sempre trobes llocs xulos per pintar.
ResponEliminaOi que és maca, aquesta casa? :)
EliminaMirarem enlaire, alegria de futur.
ResponEliminaAlegria de futur, alegria de l'ara...
EliminaNo sé perquè pero avui mirant el teu dibuix m'ha semblat que tenia moviment. La senyora, la Maria, amb aquest gest a punt d'entrar a casa, me la imagino ja a dins en una següent imatge que dibuixo en el meu cap. I de la porta del Plats, a la propera imatge, en surt la Yaiza, que s'ha decidit finalment a provar què tal s'hi menja.
ResponEliminaJo sóc a dalt. M'he enfilat en el teu estel, perquè no voli sol, però sobretot, per no volar sola.
Preciós el que fas.
Al meu estel li agrada molt portar passatgers... :) Gràcies per pujar-hi.
EliminaD'estels sempre n'hi ha, només cal mirar darrere els núvols.
ResponEliminaMe'n vaig a mirar-ho ara mateix... darrere els núvols, dius... ;)
ResponEliminaEns falten persones com tu, Carme, capaces de construir estels i de fer-los volar ben alt. Amb els teus moments col·leccionats, en construeixes dia a dia.
ResponEliminaUna abraçada!
No sé si sóc capaç de construir-los i fer-los volar ben alt, però la bona intenció és d'intentar-ho i intentar-ho... fins que me'n surti. :)
EliminaAbraçades, Montse!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEstels nocturns que no paren de donar voltes cada nit al nostre voltant,mostrant-nos el passat.
EliminaBonica aquarel·la !
Gràcies, Joan... jo d'aquests no en sé pas fer... ;)
EliminaPerò podem volar amb la imaginació...Només ens cal aclucar els ulls i visualitzar un cel nocturn, on nosaltres som un més dels estels que passem a tocar dels altres, tan a prop, que ens podem donar les mans...
ResponEliminaVaig posar un comentari del Martí Pol i aquest si que ha volat, em sap greu perquè és un dels meus poetes preferits.
Petonets, Carme.
Només el fet de buscar-los els estels ja dona perspectives diferents... Si els trobes, uau!!!
ResponEliminaPetonets Bonica!
Diuen que mirar el terra és ser un mort vivent, jo ho faig, i crec que no estic pas morta.
ResponElimina