.png) |
| Una vinyeta de Ximo |
ulles
Va arribar la tardor i la nostàlgia pel que no podia ser feia que ella
es mirés cada fulla que volava mentre queia de l'arbre, com un alliberament
de l'arbre, com una llibertat de la fulla. Ella també necessitava reconstruir-se
de nou. Va tancar els ulls, va imaginar que es reconstruiria de fulles...
Més bella, més somrient, més feliç. Només d'imaginar
la seva nova imatge, el seu estrenat recomençar
interior, ja somreia de nou.
Segur que funcionaria.
........................................................................................carme
La Il·lustració de Ximo, a la seva Rialla del riu sec, em va fer somiar aquest relat. Gràcies Ximo, per les complicitats!!!
Seria preciós poder recomençar i ser nimfa del bosc, o còdol del riu, o gota de pluja. Qualsevol metamorfosi va bé, segons com.
ResponEliminaPreciós, el teu somni.
Bona nit, Carme! Dolços somnis! :-)
Nimfa del bosc o dona d'aigua o fada o bruixa bona que ajuda a la gent... recomencem, va! :D
EliminaGràcies Pilar. Dolços somnis per a tu també... una abraçada
Jo encara somio! Em va agradar moltíssim aquesta imatge i el que text que et va inspirar. Felicitats a tots dos altra vegada. Bona nit, Carme
ResponEliminaBona nit, Sílvia! Moltísimes gràcies...
EliminaCarme, avui no et calen les meves paraules, oi?
ResponEliminaAvui no cal. Ja les saps.
Ens hem tornat a fusionar en un moment teu i meu, de la mà d'en Ximo.
No calen, no, ja ho sabem bé, bonica...
EliminaUna abraçada immensa.
Un gran relat. Tant, que fa de molt de gust poder imprimir la imatge i les paraules i fer-ne un punt de llibre. Me'n deixes?????
ResponEliminaEi! Quina bona idea!!! que maco com a punt de llibre. Aquesta imatge em va enamorar... I tant que sí!!! Tot teu. I jo em quedo amb la teva idea... gràcies!
EliminaBen segur que sí, funcionarà segur.
ResponEliminaLa il·lustració també m'agrada.
Funcionarà, no en tinc cap dubte. :) És molt maca, eh?
EliminaEl poder de la imaginació ens fa arribar molt i molt lluny. Molt xula la imatge.
ResponEliminaMoltes gràcies, XeXu!!!
Elimina:) Què bé veure el post ací també!
ResponEliminaSí que és veritat el que deies: estes complicitats són sempre renovadores! :)
M'he fixat en les correccions que has fet en els teus versos i les he aplicat també en el post de "La rialla", de fet l'altre dia vaig estar a punt de comentar-te alguna cosa sobre la primera coma que hi havia. I mira, encara hauràs de fer una altra correcció: "recontruiria", m'he fixat just fa uns minuts!!
(hehe, ja ho veus, sóc un "tiquismiquis" jo) :)
Moltes gràcies Carme.
Un abraç :) :) :)
Ei! que maco que t'hi hagis fixat! I que les hagis corregit, allà també.
EliminaXimo no deixis mai de comentar-me aquesta mena d'errors, la coma o la essa que ha fugit. T'agraeixo molt que ho facis. De fet encara que no ho sembli, jo també sóc tiquismiquis en coses de llengua, el que passa és que al mateix temps sóc una mica esverada escrivint... ;) contradictòria que sóc!!!
Ja està corregida la essa fugada, gràcies!!!
Segur.
ResponEliminaJo vull un punt de llibre d'aquests que farà la rits!!!!! :)
:)
A veure... si me'n surto d'imprimir-ho i que quedi bé... un per tu, fanaleta...
EliminaSegur. Però segur! :) Sí, sí, les dues coses...
Quan vaig veure el dibuix en el blog d'en Ximo vaig pensar que podia inspirar grans poesies. I així ha estat!
ResponEliminaEl dibuix mateix, ja és poesia... només cal deixar-se portar per les paraules...
EliminaOstres que ben trobat el conte amb la imatge!! Son molt bonics tots dos!!
ResponEliminaBon dia Carme!!
Moltes gràcies, lluna, bon vespre de divendres i bon cap de setmana.
EliminaEt dic el mateix que vaig dir al blog del Ximo "Feu un equip fantastic. L'imatge d'un les paraules de l'altre, un conjunt esperançador."
ResponEliminaMoltes gràcies, a vegades hi ha equips improvisats que funcionen inesperadament. ;)
EliminaMolt inspirats tots dos!!!
ResponElimina:DDD Petonassos, Helena!
EliminaExcel·lent metàfora, aquest hivernar per reconstruir-se. En certa manera, a vegades sento una crida ancestral que em demana recollir-me, hivernar.
ResponEliminaHivernar per reconstruir-se... jo poso més èmfasi en el reconstruir-se que en l'hivernar, però suposo que tot deu ser prou important. Potser sens e una cosa no pot ser l'altra.
EliminaSi sents una crida ancestral, escolta-la, Olga, deu ser una necessitat...
Ha de ser bo somiar en com et vols veure en el futur i deixar camins vells per altres de nous.
ResponEliminaDoncs crec que sí, a vegades és bo i a vegades és necessari fins i tot.
EliminaJa et vaig veure l'altre dia a cal Ximo, unes paraules molt boniques per acompanyar una bella imatge...
ResponEliminaPetonets de tardor.
És una imatge molt poètica...
EliminaCaram, la vinyeta d'en Ximo (que no tinc el gust de conèixer) em sembla preciosa. I l'amaniment de les teves paraules... que t'he de dir que no sàpigues ja!
ResponEliminaMoltes gràcies, porquet... Ens inspirem els uns amb els altres... Al menys jo ho faig..
Elimina