Et parlaré, en mig de les espigues dels sembrats,
per oferir-te els grans de blat amb les mans.
Callaré dalt dels turons, entre els arbres i el vent
per deixar que passin amplament tots els silencis.
T'escoltaré pels camins inquiets, mentre pas a pas
compasso amb tu el teu batec, per acoblar-nos,
per caminar al mateix compàs.
Estimar amb la mateixa cadència.
Mm' esperaré una mica en tornar als boscos de Foixà, no tinc esma de veure´ls cendrosos. Mentrestant veuré moure les teves espigues.
ResponEliminaGràcies Carme.
He fet un dibuix de cadascun d'aquests pobles afectats pel foc... no té cap sentit fer-ho, només ha estat com una mena d'acte d'amor. Me'ls estimo i em sap molt de greu que estigui tot cremat. Jo encara no ho he vist, però tremolo de veure-ho.
Eliminai per sempre ens acompanyaran tots els colors del verd (igual que en la cançó d'en Raimon)
ResponEliminaBon i fresquet vespre, aquí al Vallès 5 graus :-)
Avui sí que s'ha notat el fred... ja m'hauré de canviar la jaqueta... :)
EliminaAcí està el secret, en estimar amb la mateixa cadència. Me la puc quedar?
ResponEliminaQuedar-te... exactament què, Jp? La cadència? La meva? je, je, je...
EliminaD'ací m'ho quedaria tot, però hui em conforme amb la idea d'estimar amb la mateixa cadència.
EliminaLa idea és fàcil, Jp, "la mateixa cadència" és tota teva, el que resulta difícil és dur-la a la pràctica... però és que jo soc una somia truites... i em vénen aquestes idees al cap, aquests sentiments al cor...
EliminaQuin poema i dibuix més bonic Carme! Felicitats!
ResponEliminaFoixà és el poble del meu avi, hi vaig molt sovint, només pensar els incendis de fa poc, em poso a tremolar.
Jo tampoc ho he vist, Rafel, i també em poso a tremolar quan hi penso... ploraria de pena.
ResponEliminaQue difícil caminar al mateix compàs! Quantes parelles s'hauran trencat per no haver-ho aconseguit?
ResponEliminaSí que és difícil, sí, a vegades fins i tot les que nom es trenquen ho fan amb dificultats...
EliminaÉs bonic aquest acte d'amor que fas a aquestes terres, Carme. M'ha agradat molt el vers final: "Estimar amb la mateixa cadència". Uf, com m'agradaria...
ResponEliminaPetonets
Petonets, Sílvia... em sembla que això és una mica utòpic... o poètic... no me'n facis gaire cas...
EliminaM'agrada com et mous per la meva zona.......A veure si t'acostes una mica més. Fins a Cassa de Pelràs, el meu poble natal
ResponEliminaDoncs, mira que he voltat per la teva zona, però al teu poble no hi he estat mai... a la propera m'hi acosto i te'n faig un dibuix... :)
EliminaRecordo haver-hi estat i em va agradar molt...Fantàstic, caminar agafats de la mà per aquests camins, mentre els batecs el cor es confonen com quan un duet, sona com una sola veu!
ResponEliminaEls dibuixos bonics com sempre.
Petonets
Era molt bonic tot això... ara tinc por d'anar-hi i veure-ho com ha quedat de cremat...
EliminaBona nit!
Només llegir els dos primers versos,m'has atrapat,com ahir. T'he llegit tota, emocionant-me de nou. He contemplat el teu dibuix i he enfilat els ulls, després, fins els colors de la teva pintura.
ResponEliminaI plena de l'emoció que desprèn allò que ve de tú he pensat en el teu empordà cremat.
Un pensament m'ha sorprès mentre encara et mirava: potser quan tornis a veure aquests pobles, ploraràs un instant per ells i un instant per tú, pero de seguida t'adonaràs que ni tan sols el foc pot canviar l'amor que tens a aquesta terra i res en el fons haurà canviat.
Ai, noieta, que ja em fas plorar ara mateix... però no ho fa res, plorar sovint fa bé. Gràcies, bonica!
EliminaQue t'adormis molt bé... ;)
No descobreixo res de nou perquè arribo tard, ja t'ho han destacat, però el darrer vers ho és tot, és la cosa més difícil del món mundial i alhora la més gran, la més plaent. Quantes coses que evoca una sola frase, amb ella ens has conquistat a tots.
ResponEliminaDifícil, difícil, sí... gràcies, XeXu!
EliminaQue complicat, i desitjable, acordar els compassos :-)
ResponEliminaI que bonic aquest Empordanet que ens presentes. Aquí, a Foixà, morí (els llibres diuen que es estranyes circumstàncies) Joan I, la nit abans havia dormit a Torroella. Algun dia algú farà una novel·la agafant com a punt de partida el misteri de Foixà
Sóc una somiadora d'acoblar compassos... :) No sabia pas això que m'expliques... sóc un autèntic desastre en història, ho reconec. Sempre ha estat allò que més m'ha costat de recordar.
EliminaEn Jofre de Foixà ni lluita, ni mata, ni vol treballar
ResponEliminacanta i escriu poemes ... les Regles del bon trobar.
Bona nit Carme :)
Que bonic!!! Molt bon dia, Pere... :)
EliminaPrecioses paraules Carme.
ResponEliminaMalaurat foc que ens pren els paratges mes meravellosos que tenim... deu ser d'una tristor immensa veure-ho tot cremat.
Encara no ho he vist... Segur que em farà plorar...
EliminaM'has recordat el verb FILLOLAR. Per al blat.
ResponEliminaNo havia sentit mai la paraula Fillolar... Ara la busco, gràcies
EliminaBonic el poema i bonica l'aquarel·la... no hi ha cosa millor que sentir el pas del temps, del paisatge i dels batecs així com tu ho descrius...
ResponEliminaGràcies, una abraçada, Ximo
Elimina