dilluns, 2 de desembre del 2013

Una branca d'olivera

D'una foto de la Consol d'Hora  blava


Hi havia una vegada una olivera. Una noia que s'ho mirava tot amb ulls de poeta d'imatges, se la va quedar. Màgicament, sense ni tocar-la, la va fer seva.  Una branca d'olivera suspesa en el cel, damunt d'un paisatge difuminat.  Jo també la vaig fer meva. Dibuixada.

Encara  no han passat quaranta  dies,  ni em dic Noé,  ni estic  vivint  dins  de  cap Arca  per refugiar-me  de cap  diluvi, però  la branca  d'olivera ja  m'ha  arribat,  símbol de pau  i de represa  de la vida.   Dibuixada, sí i més real  que cap altra.


20 comentaris:

  1. No anem mai sobrats de símbols de pau, així que independentment del format, benvinguda sigui la branca d'olivera!

    ResponElimina
  2. M'agrada això de "poeta d'imatges", ja ho voldria ser ja, però ...ai las!
    He trobat curiosa la referència al número "quaranta" que pels antics equivalia a "molts". Ara entenc moltes referències de la Bíblia i la mitologia.

    ResponElimina
  3. Agafem tots els simbols que podem de pau perquè no es trenqui.

    ResponElimina
  4. olives negres
    que ara deixen els arbres
    fulles de plata

    A l'hivern , ens els dies que el vent fa una atmosfera claríssima, les fulles de les oliveres, que voleien inquietes, tenen un color platejat espectacular. M'hi has fet pensar :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, ja m'hi he fixat, Miquel, el color platejat preciós!

      Elimina
  5. "Màgicament, sense ni tocar-la, la va fer seva", com l'ull del poeta o intèrpret fan seus el que no poden tocar. "poeta d'imatges" és el que més d'un seríem en gran part.

    ResponElimina
  6. Majestuós arbre l’olivera. Per els fenicis i grecs era un arbre màgic i sagrat i realment si que tenen quelcom de màgiques....
    petonets

    ResponElimina
  7. Quan era petita anava amb els meus oncles que vivien a Almoster a collir olives. Ens llevavem d'hora i recordo que feia molt fred i duiem un termo de llet calenta per mig matí i pa amb oli i pernil. Esteniem xarxes sota els arbres i els veia picar les branques i queien olives i fulles verdes com les que has pintat.
    I mirant la teva aquarel.la m'ha vingut el record de l'aire fred del matí i el gust d'oli d'oliva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agraden aquests records compartits... Un dia aniré a Almoster a comprar oli... ;)

      Elimina
  8. Dues poetesses. I una magnífica branca.

    ResponElimina
  9. Hi ha molts tupus de poetes, els que fan versos, els que capten imatges en fotografia, els que pinten poèticament,i, en general, els que s'ho miren tot "d'una altra manera". Evidentment, tu hi estàs inclosa ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha molts tipus de poetes, és ben cert... Ara m'hi has fet pensar una mica i he pensat en aquells que s'ho miren tot d'una altra manera, encara que després no facin altra cosa que "viure" poeticament.

      Gràcies, bonica, tu també hi ets de ple ...

      Elimina
  10. M'agraden les oliveres, perquè són el símbol de la pau i pel seu tronc recaragolat testimoni d'una llarga vida...
    Avui he vist una bandada d'estornells que són com una plaga per aquests arbres amics, ja que agafen els seus fruits amb les potes i amb el bec i per allà on passen, els deixen força escurats...
    Petonets de pau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant que m'agrada veure volar els estornells i gaudir dels seus dibuixos en el cel... I en canvi deixen els arbres escurats... Aix... Tot té dues cares.

      Petons...

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari